Rellegint el Petit príncep després d'haver-lo llegit fa uns quants anys; m'ha fet pensar, un cop més, amb com els adults molt sovint oblidem el nen que havíem sigut... igualment, que en una etapa com en la que actualment ara passo... m'ha fet reflexionar en moltes àrees, però en la que més m'he fixat, ha estat en la de CUIDAR a qui estimes...
Anotaré algunes frases que avui, m'han fet bategar el cor (per dir-ho d'alguna manera...) perquè és amb això amb el què estic:
"Jo tinc - va dir - una flor que rego cada dia. Tinc tres volcans que escuro cada setmana. Perquè escuro el que està apagat. Mai no se sap què pot passar. A la meva flor li és útil que jo la tingui; als meus volcans els és útil que jo els tingui. ..."
A les roses de la Terra hi ha un moment que els diu "- Sou boniques, però sou buides - continuà dient -. Ningú no pot morir per vosaltres. Un que tot passant veiés la meva flor, la que jo tinc de segur que la trobaria semblant a vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres, perquè és la que jo he regat. Perquè és la que jo he posat sota una campana. Perquè és la que jo he protegit amb el paravent. Perquè és aquella de la qual he mort les erugues (tret de dues o tres, per allò de les papallones). Perquè és la que jo mateix he sentit queixar-se, o vantar-se i fins de vegades callar. Puix que és la meva rosa.
D'això va l'amor, de cuidar a qui estimes i fer-lo especial... i rellegit el Petit Príncep... reafirmada la definició d'amor...
I amb aquesta imatge acabo que també hi ajuda en aquesta reflexió...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada