dijous, 22 de febrer del 2018

Catalunya

Els dies passen com han de passar.
Vull dir, el temps passa.
Les hores, minuts, segons, dies, mesos, etc...

Tothom va fent el seu dia a dia com bé pot, dins el què pot, amb tota la normalitat que pot...

El què està passant a Catalunya ja fa massa temps que està passant...
Moltes coses estan passant al respecte...

Presos polítics, fiances que s'embutxaquen, mal moral als involucrats i als que no toca de tant a prop... quantes coses hauria de posar del què ens estan fent als catalans?

Em fa vergonya com està actuant España al respecte i igualment que em fa tristesa que no tinguem cap ajuda externa...
Quantes coses podrien canviar si realment es burxés de dins tot el què estan fent i han fet?

Aquestes paraules són per expressar la ràbia que sento quan veig aquestes injustícies al respecte igualment que també és per enorgullir-me de tots els catalans estan actuant front això, amb el què poden (siguin polítics o ciutadans). 

I també dic que anirà bé, segur que anirà bé. Pacientment anirà bé.

Acabo amb una imatge que fa molt temps vaig extreure d'internet del gran Rubianes que em va agradar molt i que ho diu clarament.



divendres, 16 de febrer del 2018

Quantes paraules...

Moltes paraules en aquesta entrada hauria d'escriure per descriure el què sento en aquests dies...
Molta ambivalència també i molts interrogants en tot...

Veure que un mateix només pot fer per un, el què vol o voldria...
Veure que un mateix pot amb el què vol...
Veure que la paciència és  la mare de la ciència...
I també veure que l'agraïment ens aporta molt...

Amb tot això... aquesta imatge: 



dijous, 8 de febrer del 2018

És temps...


És temps de mirar enrere per tirar endavant...
És temps de recordar el què hem passat per ser on som...
És temps per celebrar el què avui som...
És temps de valorar el què hem aconseguit fins ara...
És temps de sostenir el què hem "tingut" fins avui...
És temps de veure qui ha continuat amb tu el teu camí i en ell està...
És temps...

Temps... 

Metàfora?