El cel...

Avui escriuré un petit poema que vaig llegir fa 2 setmanes i em vaig sentir identificada i em va ajudar a mirar en perspectiva com em sentia en aquell moment... perquè és així com som els humans i a vegades no ho sabem veure...

CIELO

Como tú ya sabes el cielo es muy, muy azul
y muy, muy transparente.
No tiene centro ni límites.
Y fíjate, tu mente es como el cielo.

Pero algunas veces, también lo sabes,
llegan montones de nubes
de ninguna parte,
sin avisar.
Aunque desparecen igualmente tal como vinieron.

Tus pensamientos y emociones son
precisamente como esas nubes.
No vienen de ninguna parte.
Pero tan pronto como les das solidez,
te traen problemas.

Algunas veces, si hay muchas nubes,
se pone a llover.
Del mismo modo,
cuando te agarras a las emociones,
dándoles solidez,
te hacen llorar.

Pero si recuerdas siempre tu propia
naturaleza de Buda,
que es ilimitada como el espacio,
y dejas que las emociones se vayan como las nubes,
serás una persona muy, muy feliz.

Extret del llibre: Vivir el camino del Lama Yeshe Losal.

I acabo amb una imatge on s'hi veu el paisatge que convisc... amb núvols... però continua essent únic i especial... i em fa feliç... hi hagi núvols o no... per tant, de nou... repetir-me que no m'aferri a l'emoció que pugui sentir a moments...

Gràcies, gràcies i gràcies!

Gràcies Petit Príncep!

Rellegint el Petit príncep després d'haver-lo llegit fa uns quants anys; m'ha fet pensar, un cop més, amb com els adults molt sovint oblidem el nen que havíem sigut... igualment, que en una etapa com en la que actualment ara passo... m'ha fet reflexionar en moltes àrees, però en la que més m'he fixat, ha estat en la de CUIDAR a qui estimes...

Anotaré algunes frases que avui, m'han fet bategar el cor (per dir-ho d'alguna manera...) perquè és amb això amb el què estic:

"Jo tinc - va dir - una flor que rego cada dia. Tinc tres volcans que escuro cada setmana. Perquè escuro el que està apagat. Mai no se sap què pot passar. A la meva flor li és útil que jo la tingui; als meus volcans els és útil que jo els tingui. ..."

A les roses de la Terra hi ha un moment que els diu "- Sou boniques, però sou buides - continuà dient -. Ningú no pot morir per vosaltres. Un que tot passant veiés la meva flor, la que jo tinc de segur que la trobaria semblant a vosaltres. Però  ella sola és més important que totes vosaltres, perquè és la que jo he regat. Perquè és la que jo he posat sota una campana. Perquè és la que jo he protegit amb el paravent. Perquè és aquella de la qual he mort les erugues (tret de dues o tres, per allò de les papallones). Perquè és la que jo mateix he sentit queixar-se, o vantar-se i fins de vegades callar. Puix que és la meva rosa.

D'això va l'amor, de cuidar a qui estimes i fer-lo especial... i rellegit el Petit Príncep... reafirmada la definició d'amor...

I amb aquesta imatge acabo que també hi ajuda en aquesta reflexió...

Avui ja en van 5!

Doncs 5 anys en van ja de la nova Marta!!!
I 5 anys ben plens... 

Ben plens de novetats, de situacions, i el més important... 
5 anys plens de persones!!!
Persones que són les que solen ser en el meu dia a dia,
persones noves que han entrat i s'han quedat,
d'altres que només han passat,
i persones que han marxat.

Què es faria de la vida sense vosaltres, les persones???
Amb vosaltres puc riure, enfadar-me, confiar, plorar, cridar...
Igualment que aprendre, que vol dir canviar...

I endavant amb els canvis..
I com sempre dic... les casualitats no existeixen...
La vida és així... i tal dia com avui...